Meristema + classificació x apració i posició
Els meristemes són punts pels quals les plantes poden créixer. No creixen com nosaltres (amb una forma més o menys fixa des del naixement, i creixent de manera proporcional), sinó pels extrems (meristemes apicals).
Els meristemes es poden classificar segons dos criteris:
Quan apareixen:
- Primaris: Estan presents durant tota la vida de totes les plantes, sempre creixen.
- Secundaris: Apareixen a partir del segon any de vida de la planta, i permet el creixement en diàmetre d’aquesta. Algunes vegades es tracta d’una evolució dels primaris, i altres no.
Posició:
-Apical: Es troba als extrems, a les puntes de la planta. La quantitat de cèl·lules que formen els meristemes apicals depèn de la planta.
-Lateral: Es troba al lateral de la planta, al llarg de tota la seua longitud.
Intercalar. Es troba a diferents altures. Un exemple serien les canyes, ja que aquestes no sols creixen en l’extrem superior, sinó que també augmenta la distància entre els seus nuso
plànols divisió creixement
Transversos
Periclinals
Anticlinals
3 tipus de meristemes diferents
Típicament, en el creixement, el meristema apical creix, tant augmentant el seu nombre de cèl·lules com augmentant la mida d’aquestes
formaran teixits diferents:
- Protoderma: A la part de la perifèria, formarà teixits de revestiment com l’epid
- Meristema fonamental: Formarà teixits fonamentals, com ara el Parènquima, col·lènquima i esclerènquima.
- Procàmbium: Donarà lloc a teixits vasculars amb funció de transport, com el xilema i el floema
Epidermis
revestiment primari, que podem trobar a la planta des del primer moment, i està format per cèl·lules epidèrmiques, amb paret primària, vives, sense cloroplasts, vacuolitzades i sense espais intercel·lulars.
cutícula
una secreció de la capa de revestiment formada per substàncies lipídiques (cutina, cutana i ceres) que evitat l’eixida d’aigua i l’entrada d’organismes i substàncies. Pot ser simple (una capa) o estratificada (diverses capes), amb especialitzacions com tricomes i estomes
tricomes
petites protuberàncies de l’epidermis amb formes variades que poden tindre diverses funcions, com ara defensiva (ortiga) o d’evitar l’evaporació (tricomes peltats de les oliveres).
formació estomes
Estan formats per:
- Cèl·lules oclusives: formen l’obertura. Tenen paret primària, amb diferents gruixos i cloroplasts.
- Ostíol: L’obertura en si.
- Cambra subestomàtica: Espai on arriba l’aire i després es distribueix.
- Cèl·lules annexes o auxiliars: complementen la funció de les cèl·lules oclusives.
classificació estoma segons origen celular i distribució cel. auxiliars
Segons l’origen de les seues cèl·lules:
- MESOGEN:oclusiva=auxiliar.
- PERIGEN: oclusiva≠auxiliar.
- MESOPERIGEN: oclusiva=alguna auxiliar.
Segons la distribució de les cèl·lules auxiliars:
- PARACÍTIC: 4 o +
- DIACÍTIC: 2
- ANISOCÍTIC: 3
- ANOMOCÍTIC: cap.
- ACTINOCÍTIC: una corona radiada.
estomes funció + qué son?
petites obertures necessàries per a l’intercanvi de gasos en la planta. Es poden trobar en qualsevol part de la planta.
El funcionament de l’estoma es basa en l’obertura de les cèl·lules oclusives segons les necessitats de la planta. El que provoca aquesta abertura és l’entrada d’aigua, que deforma la planta i obri l’estroma. Les cèl·lules auxiliars incorporen potassi a les oclusives, el que causa l’entrada d’aigua, i s’obri l’ostíol. Per a que açò passe, és important la paret cel·lular, que té diferents gruixudes
velamen
epidermis estratificada, les cèl·lules de la qual no estan fortament unides per a aïllar, sinó que és més bé esponjós, de manera que una molècula d’aire pot entrar perfectament i recorrer la seua estructura
Periderma
parts velles de les plantes, Seria l’escorça dels arbres. Quan una planta madura, el periderma substitueix l’epidermis per complet, perquè periderma acompanya el creixement lateral de la planta, cosa que l’epidermis no pot fer, i per tant es trenca. L’epidermis queda aïllada, mor i es desprèn.
formació periderma
està format, de fora cap a dins, d’una capa de cèl·lules mortes, cèl·lules meristemàtiques i cèl·lules parenquimàtiques que formen el felodermis.
cambium suberògen
De l’escorça es forma el cambium suberogen, que proliferarà i donarà lloc a cèl·lules del revestiment secundari, les cèl·lules del suro i el felodermis
ritidoma
. En les escorces més rugoses, part del periderma, mort, ha caigut, i les parts que queden unides a les plantes s’anomenen ritidoma. Aquest és un meristema secundari.
pericicle
cèl·lules que originen el cambium suberogen (o fel·logen) provenen del pericicle. passa el temps, el pericicle adquireix capacitat meristemàtica i forma suro, i tot allò que està per fora es perd.
lenticeles
periderma hi ha grans espais o discontinuïtats, visibles, i això permet l’entrada d’aire. Fan un conducte des de l’exterior fins al cortex de la planta.
parènquima
gran volum en la planta, i és el teixit comodí. Les seues cèl·lules són vacuolades, vives, algunes amb cloroplasts, i poden tindre capacitat de proliferació si es des-diferencien
origen parènquima
és heterogeni, poden provenir de tots els meristemes, excloent el parènquima. A diferència de l’epidermis, té espais intercel·lulars la mida dels quals depèn de la zona i el tipus de planta.
tipus parènquima
- Aerifer : Els espais són més grans que de normal, per tal de baixar la densitat i que la planta puga flotar.
- Clorofíl·lic: el més conegut, té cèl·lules amb molts cloroplasts i vacuolades. A les fulles s’organitza en palissada i lacunar, per aprofitar l’espai.
- Aqüífer: acumulen molta aigua en els vacúols.
colènquima
té origen en el teixit fonamental, i es caracteritza per tindre cèl·lules vives, amb paret primària gruixuda que envaeix el que típicament seria espai cel·lular, a vegades amb grossors variades, amb algun cloroplast, amb certa capacitat de proliferació, i es poden acabar diferenciant en fibres. El més important és que aquestes cèl·lules són rígides i poc flexibles. En algunes tijes ocupen punts distribuits per tota la circumferència, i fan el paper de col·lumnes de suport al llarg de tota la seua longitud. Ajuden a donar forma a les plantes.
tipus colenquima
- El colènquima llacunar deixa espais intercel·lulars entre les cèl·lules.
- El col·lènquima angular ompli tots els espais intercel·lulars, i la paret forma una mena de triangles.
- En el col·lènquima laminar l’acumulació de paret fa com capes, paral·leles a la superfície de la planta
esclerènquima
origen és més variat, prové tant del meristema fonamental, com del procàmbium i càmbium (meristemes que donen lloc a elements del sistema vascular). Les seues cèl·lules poden ser vives o mortes, perquè tenen paret secundària i això els dóna una gran consistència, que en alguns moments compromet la supervivència de la cèl·lula, encara que continua fent el paper de sosteniment.
tipus esclerènquima
- Fibres: Allargades. Són molt flexibles, pel que tenen molt interés en la indústria tèxtil. Solen trobar-se agrupades, formant una mena de columnes, i poden trobar-se associades entre elles. Participen en la dehiscència (obertura dels fruits).
- Esclereides: Més curtes i de morfologia irregular. Tenen porus ramificats, i són rígides. Tenen mides i formes molt variades.
hilatoides
punt d’eixida de l’aigua. Les plantes que viuen a llocs humits o a dins l’aigua, tenen estructures que els permeten extreure l’excés d’aquesta, una vegada extrets els nutrients.
